1971 Primer microprocessador (Noelia)

Microprocessador

La invenció del microprocessador és una mica controvertida, sembla acceptat que la paternitat del primer microprocessador comercial correspon a Intel, es tracta de l'Intel 4004, que va aparèixer el 15 de novembre del 1971, un microprocessador de 4 bits creat per Federico Faggin i Marcian Hoff. Tanmateix hi va haver dos altres projectes més o menys coetanis que es disputen haver estat el primer, es tracta del TMS 1000 de Texas Instruments i el Central Air Data Caomputer (CADC) de Garrett Systems. Texas Instruments va desenvolupar el TMS 1000 de 4 bits i el 17 de setembre del 1971 va introduir el TMS1802NC que implementava una calculadora en un xip. Per la seva banda el desenvolupament del CADC es va completar el 1970 per encàrrec de la US Navy i va passar a formar part del F-14 Tomcat, però es va considerar un disseny massa avançat i es va prohibir la seva publicació, per això no va ser conegut fins al 1998.

1954 Central nuclear (Noelia)

La central nuclear


Una central nuclear és una instal·lació dissenyad per a produir energia elèctrica a partir de l'energia calorífica que proporciona un reactor nuclear, on es produeixen reaccions en cadena de fissió nuclear controlada d'urani0 natural o bé enriquit amb una proporció de l'isòtop urani-235 més alta que la natural. Generalment el combustible emprat és òxid d'urani (UO₂). A més del reactor, una central nuclear consta sempre d'una turbina de vapor, un alternador, dos o tres circuits -primari, secundari i terciari- i una o diverses torres de refrigeració del fluid condensador, que sol ser aigua. L'eficiència total és d'entre el 30% i el 40%.
Les centrals nuclears existeixen des de 1954. Segons l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica de les Nacions Unides, OIEA, a finals de l'any 1997 existien al món 430 centrals nuclears en funcionament, sumant una potència elèctrica total neta de 362.817 MWe. Se sol considerar el temps de vida de funcionament d'una central nuclear en uns trenta anys. El problema major que presenten és que no se sap què fer amb els residus radioactius que generen.

1856 La dimanita (Noelia)

La dinamita

La dinamita és un explosiu usat en la mineria, demolició, i altres aplicacions. Va ser inventada per Alfred Nobel el 1856, i que va guanyar ràpidament popularitat perquè no explota per accident amb facilitat. La dinamita és una mescla d'explosius, que inclou nitroglicerina, nitrat amònic i nitrat de sodi, adsorbida en materials inerts com les serradures. L'explosiu original a la dinamita era la nitroglicerina. L'extrema sensibilitat de l'explosiu líquid significava un ús molt dificultós. Nobel manufacturava i venia aquest líquid, però la seva perillositat va fer que fos prohibit a Europa. Nobel va solucionar el problema mesclant la nitroglicerina amb "terra de diatomees" que estabilitzà la seva reactibilitat. Des del descobriment de Nobel han estat usats una gran varietat d'absorbents, inclosos serradures i sílex.

1800 La pila de volta (Noelia)

La pila de volta:

La pila voltaica fou la primera bateria elèctrica moderna, va ser inventada per Alessandro Volta el 1800. Volta va demostrar que quan certs metalls i productes químics es posen en contacte produeixen un corrent elèctric. Durant la seva investigació Volta va posar en contacte diversos parells de discs alterns de coure, plata i zinc separats per roba o cartró impregnats amb salmorra per incrementar la conductivitat, observant que es produïa un corrent elèctric entre els seus extrems. El 20 de març del 1800, Volta va escriure a la London Royal Society descrivint la tècnica per produir corrent elèctric utilitzant la seva pila.

1947 El Microones (Alba y Marta)

El forn microones és un forn elèctric, que transforma l'energia elèctrica en ones d'alta freqüència: les microones. Aquestes ones penetren fins a 2,5 cm i provoquen la vibració de les molècules d'aigua, produint calor, la part no aquosa del contingut s'escalfa per contacte.

Els forns microones tenen el seu origen a la Segona Guerra Mundial. Científics britànics van desenvolupar un aparell per produir ones magnètiques de longitud curta, microones, que, instal·lades en el sistema de radar, ajudaven a localitzar els bombarders alemanys abans que arribessin a Anglaterra.

Tot i que s'han popularitzat a nivell domèstic des de fa uns anys, també s'utilitzen a nivell industrial, i en aplicacions científiques en els laboratoris, on utilitzant recipients de tefló, es poden escalfar reactius i fer-los reaccionar en condicions d'alta temperatura i pressió.

Els forns microones, s'utilitzen a la cuina principalment per a tres objectius:
Escalfament: Els aliments s'hi escalfen ràpidament, usant un temps proporcional a la quantitat d'aliment a escalfar.
Descongelació: La descongelació per microones és ràpida, i degut a la seva rapidesa, la flora microbiana present en els aliments, no té temps de reproduir-se com en una descongelació lenta.
Cocció: molt ràpida, els aliments són més sans (es perden menys sals i es destrueixen menys vitamines. El sabor és més natural, la comoditat (no cal usar olles ni paelles), i l'estalvi energètic.

1922 El Cinema sonor (Alba y Marta)

El cinema sonor és aquell en què la pel·lícula incorpora so sincronitzat, o so tecnològicament aparellat amb imatge, a diferència delcinema mut. La primera exhibició pública coneguda de cinema sonor projectat va tenir lloc a París el 1900, però passarien dècades abans que la sincronització fiable fos comercialment pràctica. La primera projecció comercial de pel·lícules amb so completament sincronitzat se situa a la ciutat de Nova York l'abril de 1923. Els primers anys després de la introducció del so, les pel·lícules que incorporaven diàlegs sincronitzats van ser conegudes com a "pel·lícules sonores". El primer llargmetratge presentat originalment com una pel·lícula sonora va ser El cantant de jazz, estrenada l'octubre de 1927. S'ha trobat a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units una cinta del 1923 (quatre anys abans d'El cantant de jazz) on apareix Concha Piquer.[1]

A principis dels anys 1930, les pel·lícules sonores ja eren un fenomen global. Als Estats Units, van ajudar a assegurar la posició de Hollywood com un dels sistemes culturals/comercials més potents del món. A Europa (i, en menor grau, a altres llocs) el nou format va ser tractat amb desconfiança per molts directors de cinema i crítics, que creien que centrar-se en els diàlegs perjudicaria la principal virtut estètica del cinema mut. Al Japó, on la popular tradició de cinema integrava cinema mut amb interpretacions vocals en directe, les pel·lícules sonores van arrelar amb gran lentitud. A l'Índia, el so va ser l'element transformador que va portar a la ràpida expansió de la indústria del cinema del país, que des de principis dels anys 1960 és la indústria cinematogràfica més productiva en el món.

1969 - Apolo XI. Marina i Sofia

La missió lunar Apollo 11 va ser la primera a posar un home a la lluna. Era la cinquena missió tripulada del programa Apollo.

La nau Apollo 11 va ser enviada a l'espai pel coet Saturn V des de Cap Canaveral (Florida, EUA). Es va enlairar el 16 de juliol de 1969, va arribar a la Lluna el 20 de juliol (hora dels EUA) i va tornar a la Terra el 24 de juliol.

Quan l'Apollo 11 es va situar a l'òrbita lunar, Edwin E. "Buzz" Aldrin iNeil A. Armstrong es varen traslladar al mòdul lunar Eagle. Michael Collins es va quedar a la nau recolzant les maniobres del mòdul lunar. Quan Armstrong i Aldrin van acabar la seva feina a la superfície de la 

Lluna, van tornar a l'Eagle i van abandonar la Lluna en vol vertical, fins a acoblar-se a la nau on els estava esperant Collins. Aleshores van emprendre rumb a la Terra. La nau Apollo 11 va caure a les aigües de l'oceà Pacífic on va ser recuperada, prop de les illes Hawaii.